Per explicar els meus interessos em ve molt bé explicar una petita anècdota sobre el meu oncle.
El meu oncle, sense que pugui controlar-ho, té accessos místics o paranormals. En concret té episodis del que tècnicament es diu “projecció astral”. Sol explicar en les reunions familiars com, una vegada que es va evadir del seu esperit, es va anar a comprar embotit sense caure en el compte que només la seva ànima transmigrava temporalment, és a dir, sense un cos que pogués carregar l’embotit de tornada.
Miro de fer de l'anècdota alguna cosa universal, elevar l'anecdòtic a excepcional, al cap i a la fi l'excepcional, per la raresa de la seva condició, s'hauria de considerar pura anècdota.
El món és vast i colpidor. I el món de l'art també.
No puc mirar al meu voltant sense deixar d'impressionar-me per una visió d'exòtica barbàrie, pròpia del sud d'Europa, gairebé d’Àfrica. Encara celebrem mortalment els encierros pamplonesos, pugem als enxanetes a l'alt d'un Castell sense pudor a la caiguda a l'abisme, els ateus passegen a la Macarena entre llàgrimes, caminem descalços sobre brases ardents o els pares compren petards als seus fills per celebrar els masclets, entre moltes altres peculiaritats.
És veritat que hem canviat i ara som moltes altres coses, però aquestes moltes altres coses, que en general són idèntiques a les de la resta de la humanitat, no reclamen el meu interès.
Aquest anecdotari només és el principi. La meva imaginació vola i comencen a passar coses.
Tothom sap que és millor morir en una magnífica propietat de Sant Cugat del Vallés que en un suburbi de París. Habitar les idees de la creació aliena és un dels punts més controvertits de la nostra contemporaneïtat. Si es troben amb la “Cosa del pantano” tallant la gespa un diumenge al matí, preguntin-li què pensa de Marcel Duchamp i del partit del diumenge.
Finalment permetin-me explicar una última cosa. L'elecció i perfeccionament de les tècniques que desplego m'han portat anys d'estudi. Trepitjo els mateixos carrers que un dia van trepitjar Velázquez, Goya, Sorolla, Casas o Picasso. Considero aquesta herència pictòrica tan important com la pròpia narrativa i la meva elecció de pintar no depèn només del meu amor per la pintura sinó, a més, de la meva concepció general de l'art.
