Si, com diu Jean Clair: “l'art va néixer amb el culte als morts”, la manera d'expressar això ha anat canviant amb l'home i les modes però l'essència no, i a més no pot fer-ho. No existeix el progrés en l'art, en tot cas hi ha canvis i tot canvi porta aparellada una pèrdua.
La meva obra explora la fusió i relacions entre els oposats fonamentals: Llum i Ombra, Amor i Mort. Per mitjà d'una tècnica pictòrica en la qual la tradició dels antics mestres, a través d'influències tan diverses com la filosofia de Bachelard o el cinema de Kobayashi, dóna a llum noves representacions de preocupacions eternes.
Des dels meus inicis m'ha preocupat que la pintura expliqués alguna cosa: Un món particular en el qual l'aparença d'absurd confereix sentit, en el qual les coses es rebel·len contra l'estret marge de significats en el qual han quedat encaixades en un món cada vegada més complex.
L'espectador es veu situat davant l'evidència que no és que no hi hagi obra sense públic sinó que no hi ha públic sense obra.
